Gaixample, 00:30 de la nit.
La Matrioixka i jo, ben acompanyades, aparquem al xamfrà i entrem al Karaoke.
Mai hi he cantat. Però la nit presagia canvis. Els nostres amics estan disposats a tot per tal que pugem a l'escenari.
Sento un pavor escènic i una excitació inusuals. No em fa res parlar en públic, però cantar són figues d'un altre paner.
Els Matri, de seguida i sense recança, agafen el micro i enceten la d'Alaska: dónde está nuestro error sin solución, fuiste tú el culpable o lo fui yo, sembla que hagin nascut per a l'estrellat. Van desfilant cantants de dutxa, que desafinen o se'n surten, amb temes de gasolinera. El de la Lolita: Cuchíviri, cuchíviri, el taral·laregem tots en bloc.
Mentretant, el meu acompanyant i jo suem. Com ens hem deixat arrossegar fins a aquest punt?
--Tu ets músic, com et pot fer por?
--Justament per això...
Va! Li poso vaselina i m'apunto a un duet amb la Matri: es por ti que veo ríos donde sólo hay asfalto. Mare de Déu santíssima, quins sants collons que tinc! I ballo i tot!!
Els dos acompanyants, com que ja no ve d'aquí, fan una interpretació paroxística del Perales: es un cabrón que me ha robado toooodo.
I per arribar al clímax ens apuntem tots quatre a fer un "Help", vinga!, ja no ve d'aquí!
Vam sortir a la pista com Els Greps (perquè acabàvem de fer unes crêpes, però el disck-jockey no va entendre la C).
El millor de la nit, a part de l'efervescent sensació d'autosuperació, doncs el japo, que va fer dues actuacions quasi perfectes.
Una escena de Lost in translation passada per la caspa barcelonina d'un dissabte nit de febrer.
Lulú