Parla'm de la teva vida

No deurien ser més de les set. Corria com una bèstia. No sé si algú em perseguia, només havia sentit una mena de soroll... m'acolloneix notar algú al meu darrere. Em va entrenar un quillo del barri quan va passar allò. Em va dir: defiéndete. Li vaig enfonsar els dos dits a la caròtida. Va tossir. Ahora ya sabes. Però vaig preferir aprendre a córrer. Panteixar d'aquella manera que tota tu ets fibra, rauxa.
--Atura't, no hi ha perill.
És clar que no. Quina paranoia!

Jo crec que eren quarts de deu, sol ponent d'estiu, al balcó. Ell feia dits per a la gravació de l'endemà, al Pipa. Havíem fet un quatre mans, versió cervesa, del You go to my head, i ara divagava entre el meu horitzó i les seves semicorxeres. No funcionarà. Però que bé que sona...

Em sembla que eren les quatre i ja feia estona que volava. No havia resultat tan difícil. Agafar impuls, batre els braços, surar. Mirar-s'ho amb perspectiva. Què fàcil, maltractar. Té, medalla. Ui, si no et queda lloc al pit... Vaja carrerón.

Les onze. No farem el cim! No em queda oxigen! Lipolímia. Merde! Pensava que estava ben entrenada, buààà. Acceptem-ho, no sóc una heroïna. Buààà. Joder, nena, estem a quatre mil vuit-cents metres. Em pots dir, em vols fer el favor de dir... és igual, no ho pots evitar, és el problema de tenir les cames llargues. I els que et seguim, asfixiant-nos vius, que maco. Sort que em fas riure. Sort d'aquest punt pocasolta. T'ho perdono perquè no hi toques del tot, cometa meva.

La una i deu al rellotge de la sala. Morena, nascuda amb lluna minvant una mica abans d'hora. Ja amb presses, és clar. Vinga, vinga, que hi ha feina. I això per què?, i allò?, papi, què és prostituir-se?, Xavi, on neix el Volga?, c'est quoi, l'amour? Me'n vaig a l'Aconcagua. Jazz, poesia, drets humans. Te diluyes. No entens que no dono abast? Més, més, tot.
Fundido en negro.

No en tinc ni punyetera, de l'hora que era. Vaig obrir els ulls. Estava viva o era una nova reencarnació. Com sigui, ara hi ha un sistema d'alarma que salta just abans que... (hohoho!!)
Val, encara vaig massa de pressa.
--I encara tens com una por difusa... com la teva cua.


Halley

Heràclit digital o Els bits flueixen

Jo, que mai vaig ser nerd -ho va deixar clar en Bill McHenry l'any 97 en una jam session al pis del Ben- ara resulta que m'estic tornant geek, i és en bona part culpa de n'Elrohir.

Sí, la senyoreta que fins l'any 2000 no va tenir ordinador, fins al 2005 no va tenir mòbil, que se'n fomia de l'astròloga que li va dir que amb Urà a la casa I seria una tecnòloga de nassos, ara resulta que aquesta senyoreta està sindicada a tot, que podcasteja, que s'ha fet el seu propi programa de comptabilitat, que fa la tesina sobre els blocs i que maqueja el Firefox.

Ep, però el que li va és la cosa software, eh, les maquinetes re de re. Perquè el plaer prové de no relliscar pel sistema. O també perquè quan va penjar l'hàbit de pianista, els dits es tornaven bojos per teclejar i els ulls per decodificar símbols estranys, com el legato, el staccato, la clau de do o el doble sostingut.

Ara que quan l'Elro es posa en marxa, comença a tocar codi i fa el seu desplegament de geek de debò, et compraries un Casio i te n'aniries a tocar al metro, les coses com són.

Lu

Aprenent de sinistre

Divendres va venir en Vladimir a la consulta. Rarament es decideix a capbussar-se. Ell, tot i no ser superficial, opta pel surf. I és perquè coneix el fons marí i li fa mandra o por l'apnea.

En les seves esporàdiques visites, mira de reptar-me. Amb aquells ulls fixes, deixa anar, provocatiu:
--Doctora, vinc perquè no té seixanta anys.
O bé:
--Tots dos sabem que si no fos pel compromís professional...

Les seves teories sobre la seducció donarien per fer un llibre, i no ho descarto. Per exemple, ell sosté que cap home hauria d'anar al darrere d'una dona que li interessa.
--Per què, Vladimir?
--Perquè està en situació d'inferioritat.
--Així, doncs, per vostè la seducció és bàsicament jerarquia i poder...
--És evident. I per a vostè també, no es faci la innocent.
--... interessant...

De moment, barallo la teoria de l'escolanet que voldria ser Mefist. Com si la bellesa de la vida sense amanir amb el desori de la lluita, la submissió i el domini, l'avorrissin terriblement. Com si s'hagués identificat amb el sofriment com a mesura de la intensitat. La calma no le pone. Serà que aquesta bellesa planera no és tan senzilla de mantenir com pressuposem? No és, al capdavall, menys complicat lliscar pel pendent de l'adrenalina que mantenir la mirada atenta al menor signe de desequilibri?

Hem estat educats en l'expressionisme sentimental, que impregna els nostres somnis de clarobscurs. Ens fa basarda que els plànols s'igualin. O estic per sobre o per sota. O te la foto o me la fots.

Ja veig que tindré feina per dècades, amb en Vladi i la resta. Oh, i els que no aniran mai a una consulta, perquè s'exalten mentre pul·lulen amb la capa, pensant que han heretat l'aura de Faust...

Dra. Marols

Lu, quatre anys

Sopo amb la Lu, m’ha convocat amb un SMS del tot curiós: «Vindré sense cinturó de castedat, sóc lliure».

Fa quatre anys que ens coneixem, ella en tenia uns vint «i a punt la joia» i durant tots aquests anys hi ha hagut de fons una certa tensió sexual no resolta: la Lu no ha tancat mai la porta a una possible relació futura, però molt decent ella, posava fins ara l’excusa de la fidelitat al manso, un tipus afeccionat al sac i una cicatriu a la cella.

De sobte ens hem trobat sopant i sense excusa: ha estat una mica incòmode. Quan venia amb el cinturo de castedat sabíem quin era el rol de cadascú i quines les normes del joc, els límits. Aquesta nit, però, sopant com hem sopat tantes altres vegades quan només érem amiguets, hi ha hagut moments en què no sabia que fer: si aprofitar l’oportunitat i ajupir-me per dessota la taula a gratar-li la pelussa o ser delicat i fer justament el contrari. Em temo que ella, tot i la declaració de guerra del SMS, també anava una mica taponada.

Ens queixem sempre dels límits i és molt romàntic cagar-se en les normes: «I que bona que està la tia, si el marit no fos un amic me la follava.» Però en el fons no hi ha res més pertorbador, ni res que exciti més el caos, que et canviïn les normes.

No me l'he follat, quedi clar! A la Lu li agrada posar-me a prova, diu que així em va conèixent més, i aquella nit duia el cinturo amb tres claus de volta de la clau que mai m'ha donat.

vladimir

Lladres!

La montse, una mossa de la secreta, m’envia un missatge perquè pari alerta.

Vladi, oju! llegeix això i envia-ho a qui creguis convenient: Imagina que vas a buscar el teu cotxe que has deixat aparcat; obres la porta, entres, poses el seguro a les portes, encens el motor i poses la marxa enrere. ¿No ho fas sempre així? Mires a la finestra de darrera pel mirall retrovisor i veus una fulla de paper gran enganxada al vidre posterior. Llavors poses la palanca en punt mort, obres la porta i baixes del cotxe per treure el paper (o el que sigui) que t'obstrueix la visió. Quan arribes a la part posterior, apareix el lladre de sobte, entra i s'envà amb el teu automòbil -el motor estava encès, el teu maletí, bossa o cartera estaven a dins- i pràcticament t'atropella en la fugida. L'assegurança no en vol saber res.

Resum: si veus un paper pel retrovisor, o altra cosa, ¡NO BAIXIS! MARXA! pots treure el paper de la lluneta més endavant.

Gràcies montsita.

vladimir

PD. El fill de puta es va disfressar d’elefant.

Conscients?

Jo al·lucino que estiguem tan tranquil·ls.

Ens diuen que estem per sota dels mínims als pantans.
Tan amples.
Ens diuen que no es podran regar jardins.
I què.
Ens diuen que cal fer enginyeries faraòniques per dur aigua d'on sigui.
Val.
I finalment ens diuen que porten aigua d'un altre riu, però que és tòxica i pot provocar càncer.
Ahà.

Què més ha de passar perquè col·lectivament reaccionem? Que ens llevem un matí i no ens trobem el cap? Que sortim al carrer i estigui ple de sargantanes? Que hagin tancat les botigues, els puticlubs i els camps de futbol? Que no funcioni la tele?

Ahir escoltava l'Eudald Carbonell a la ràdio, parlant de La consciència que crema (Ara llibres), el seu darrer llibre, on exposa que una nova generació més potent a nivell mental i ètic està forjant-se, i jo pensava: si tu saps on és aquesta gent amb la consciència avançada, m'ho chives, Carbo?

De debò que agafaria el primer tren al segle XXII i ja m'hauríeu vist prou!
Alarmista, catastrofista, exagerada, idealista... ok, ok, ja m'ho direu.

Lu

Terribas power

Segur que humana com deu ser, no caga marbre.

Segur que en alguns aspectes, com a tots, li fan figa les cames.

Segur que en alguna ocasió les deu cometre de l'alçada d'un campanar.

Però jo, què voleu que us digui, hi aposto.

Perquè tot i que no hi ha qui se'n lliuri, de fer-ne de molt grosses, no tothom és igual.

Hi ha els qui s'ensumen el tuf de la caca al propi cul i necessiten pensar i proclamar allò que "tots fem farum de quisca", però no és així. N'hi ha que es rebolquen en la merda i encara s'hi congratulen i n'hi ha que miren de minimitzar l'impacte dels seus residus i fins i tot netegen per on caguen o per on la caguen. Tothom NO és igual, per fortuna! N'hi ha de mesquins i de nobles; de mediocres i de destacats; n'hi ha que ballen al so que toca i fan de pinxo d'un sistema roí mentre que d'altres resisteixen els embats del senyor fosc (sí, aquell que fuma puros i du un maletí, i sempre està mig en penombra, on a les ninetes li titil·len dues esses trencades per una doble barra vertical).

Quan la Mònica Terribas diu que si no pot fer una gestió basada en els seus valors plegarà, que si l'exercici del càrrec la du a transgredir allò en què creu, deixarà la direcció, me la crec.

I li dedico aquest vals.

Lu

8 de maig

«Vine»
i m’agafa de la mà i em porta a través dels passadissos formats pels carrers de la seva ciutat. Quan m’encanto davant la façana d’alguna de les cases, em pregunta amb una mirada dolenta si me la vull comprar per a viure prop seu. I amb un “va!” em desencanta i seguim la ruta pel casc antic. Em guia pel laberint que començo a conèixer i m’agrada que em guií.

«Encara no»
i evita els carrers foscos i furtius, i fa bé. La plaça Major, el camí de la Fàbrica de farina, la plaça del Malalt... El sol ho il·lumina tot i ens descobreix per tothom, la penombra només va per dins, com ha de ser. La llum cau damunt nostre com les branques florides del... ametller.

«El mercat de les flors»
i entrem en un mercat petit, a l’esquena de la Seu, que segons m’explica s’omple de flors cada dijous. Passegem entre roses, gardènies, peònies, clavells, lliris, i coliflors que sembla que hagin florit per als nostres ulls només.

«Un regal»
i em sorprèn amb un ram fet de la flor del poeta. No m’ho esperava, em descol·loca, no sé què dir, m’emociona i amago els sentiments (no em pregunteu el perquè). Mai m’havien regalat flors i m’agrada. Les flors que abraço sembla que portin foc dins els colors, foc blau, vermell, groc... m’entra calor però només porto una camisa, potser si m’ho suggerís me la trauria em tres segons, però tampoc es tracta de fer l’espectacle gratis per la multitud que ens mira.

«Gràcies per acceptar-les»
i el menjador de casa transmet felicitat. Una felicitat que serà curta com el somriure d’unes flors dins un gerro, un somriure molt bonic. Una felicitat curta però veritable com els colors d’un coet de festa major.

I t’escric agraït.

vladimir